Entrevista a Joan Ribó

De lluny se veu la vila, i de prop la gent

Foto: Alejandro Valls
El barrio de Joan Ribo, Patraix

L’alcalde, Joan Ribó ens va rebre l’endemà de la batalla de les flors. Parlaren mitja hora, no li preguntarem per l’actualitat, volíem conéixer la seua persona de prop. A l’acomiadament ens va donar ànims per a continuar fent barri.

Existir és una probabilitat: potser aleatòria, potser amb sentit. Encara no coneixem moltes qüestions relacionades amb aquest procés complex que anomenem vida, però sens dubte és extraordinari. Desitja compartir alguna reflexió sobre aquest tema?

Mare meua, això és molt filosòfic. Jo crec que existir té sentit. La vida és l’única cosa que, realment, des del meu punt de vista, té sentit per a una persona. Sense ella no eres. Crec que té sentit, sobretot si et marques uns objectius. Estos objectius poden ser múltiples. Des de criar un fill o cuidar els teus néts, fins a treballar per a una ciutat. A mi m’agrada molt la imatge de les carreres de relleus. D’alguna manera, intentar dur el testimoni d’una carrera de la humanitat, en vers de la justícia, en vers que el ser humà puga viure en unes condiciones més raonables i es puga desenvolupar millor. Això, des dels primers lluitadors de la història fins als últims. Jo crec que, d’alguna manera, portes la torxa i intentes que esta societat millore. Eixe sentit a mi m’agrada prou: hi havia gent i hi ha hagut gent que està treballant per a millorar-la i, en estos moments, tu estàs col·laborant i saps que, un dia, donaràs el testimoni a uns altres, que pensaran d’una altra manera, però que també estaran lluitant per a millorar la societat humana i la societat en general.

Pare i mare, avis i àvies, besavis… totes les persones tenim arrels profundes. S’ha informat dels seus ancestres?

No m´he preocupat massa sincerament. Jo sóc oriünd d’una zona fronterera. El meu cognom sembla que ve del francés Ribau. Hi ha hagut gent de la meua família que deia que érem descendents dels càtars emigrats que van haver d’escapar ràpidament de la França. On jo vaig nàixer hi havia molts camins de càtars. No sé si és cert o no, però al costat de la casa dels meus pares hi havia persones que havien estat càrrecs importants dels càtars.

Una altra relació familiar antiga és la relació amb l’agricultura. Els meus avis i el meu pare, sempre havien estat vinculats a la terra. Fent agricultura de semi muntanya o de muntanya, i per a mi té uns lligams, encara que no ho semble, molt forts. Estic molt lligat a tot el que és agrari i a la muntanya, com a pràctica, com a zona de esparciment. Em sent molt més lliure a la muntanya, en plenitud, i també quan estic cuidant unes tomaques. Em sap molt greu quan noeixen bé com enguany. Que no les he pogut cuidar. He tingut tanta faena aquí que no he pogut fer-les cas.

Alguna anècdota en el període de la seua gestació?

L’únic element de la meua gestació que puc comentar, és el meu naixement en un poble, que quasi no conec, que es diu Manresa. Per causa de què ma mare va tindre problemes amb el primer embaràs. Allí els xiquets es tenien en casa, no es tenien a l’hospital. L’únic que va nàixer de la meua família en l’hospital vaig ser jo. Com deia ma mare va tindre problemes amb el primer embaràs, i el segon, s’en va a anar uns dies abans a donar llum a un hospital que estava a cent quilòmetres de ma casa perquè no hi havia un altre. Per això jo he nascut a Manresa, no per una altra cosa. Jo sóc del Pirineu del costat d’Andorra, d’Adrall, deu quilòmetres més enllà i sóc andorrà.

S’esperava xiquet o xiqueta?

No ho sé, no m’ho han comentat.

Quants germans té?

Som quatre germans, tres xics i una xica. Jo sóc el major.

Això és important per a la vida d’una persona?

Sí, potser sí que és un element important perquè et fa assumir un rol de responsabilitat. Sí que és veritat.

Té alguna sensació marcadament associada a la infància?

Sí que tinc coses moltes marcades. Per exemple, el verd. En ma casa s’han cuidat vaques sempre i, per tant, l’única cosa que es feia era cuidar els pastos, l’herba, per a donar-les menjar. Per a mi el primer color és el verd i és fonamental. La segona idea, és el soroll del riu. Per a mi és molt relaxant. Jo vivia en una casa a dos-cents metres del riu i, a la nit i al matí, quan baixava el nivell de soroll, el senties perfectament. El tercer element, és una cosa molt divertida. Quan tornaven de l’escola, el meu pare sempre estava recollint herba per a donar menjar a les vaques i nosaltres sempre estaven jugant amb ell. Hi havia dues o tres nogueres, i a la tardor, les garses sempre agafaven les anous i se’ls enduien per a menjar. Com que són redones, la majoria els hi queien, i quan agafaven l’herba sempre et trobaves varies, sobretot al costat de la noguera. No sé quin rendiment tindria la garsa, per a nosaltres era un jóc, una manera de trobar i menjar anous, molt divertida.

Va ser acaronat?

Sí, m’acaronaren.

Li sembla important?

Sí. Però també he de dir que quan em van dur a un col·legi a Barcelona allà als onze o dotze anys hi vaig sentir la manca d’acaronament aleshores. D’alguna manera trobes a faltar molts els teus. Eixa sensació també la tinc d’una manera molt clara. La sensació de dir: osti quina putada anar-se a dormir sense que ningú et diga res. Ens deien: ala a dormir amb tota la pandilla. Eixa sensació la tinc molt marcada. No li ho desitge a ningú.

Qué recorda del primer aprenentatge?

La meua vida estava molt vinculada a la natura. Era el lloc on em movia, de manera normal. Recorde que jo anava al col·legi fins als 11 anys al poble del costat, i anava caminant, passava el pont i m’acompanyava un gos. Recorde que quan feia primer de batxillerat, el gos es quedava dormint esperant-me mentre feia les classes de repàs. Un dia el van tancar, fent una broma, es va cabrejar i va trencar la porta perquè era un bicharraco. Per a mi la natura és molt important. Jo me n’anava a banyar al riu. Tinc un record que m’ha produït sempre molta esgarrifança. Un bon dia una serp inofensiva de riu, que se me’n va enrolar a la cama i recorde eixa sensació d’eixir corrent i després em toque a veure si s’havia anat.

La influència de l’expressió artística, la música o la literatura principalment, és fonamental en la primera joventut. Quin va ser el seu despertar a l’art?

En el meu cas fatal, crec que tinc el oido molt mal, sóc un desastre. Intentí tocar la guitarra, però mai vaig aconseguir fer res serio i vaig regalar-la per què allò era impossible.

Llegir escoltar, música…

Jo estava molt mesos a l’internat, i aleshores quan va arribar la televisió i tot això jo estava una mica lluny de tot això. La meua primera imatge de la televisió és l’apertura del Concili Vaticano II que ens van posar els rectors. Els meus pares al començament no en tenien i clar això és del seixanta. És la primera imatge, tots vestits i ordenats, em va impressionar. Per això, per a mi la televisió… l’indispensable. No m’interessa massa, les notícies, algun programa xulo com l’intermedio, i poca cosa més. No em trobaràs veient la televisió. Llegint sí, en part és per això, jo no he estat educat en veure la televisió, després quan vaig començar la carrera era perdre temps d’estudi.

Ara és diferent…

La meua néta està pegada a la televisió veient dibuixets, jo els primers dibuixos que vaig veure va ser amb la meua filla, concretament els óssos aquells jaki i nuka. Fins aleshores, no havia vist uns altres.

Els estudis de secundària. ¿Alguna assignatura indigesta alguna més vinguda de gust?

Des del llatí, passant per les matemàtiques fins a la filosofia m’agradaven més o menys totes. Una em generava problemes: el dibuix. Com pots veure les arts no és el meu. Era la pitjor, quan vaig fer la carrera, finalment, el dibuix va ser l’assignatura que em van suspendre clarament.

Per altra banda, m’agradava la filosofia. Sempre recordaré a un rector de cristians del socialisme que va ser el primer que li vaig sentir parlar de marxisme i cristianisme. Això em va semblar interessant. També m’agradaven les matemàtiques, sempre he tingut bastant facilitat amb el càlcul i la física i la química. Mira, em vaig guanyar una bufetada de mon pare perquè en vam comprar un cheminova i em dedicava a fer pólvora i explosions i un bon dia em va explotar una cosa de vidre a la mà, amb un cert perill. Em vaig guanyar una bona bufetada.

Comente alguna de les primeres desil·lusions i èxits que va viure.

Jo tenia molts amics a Barcelona. En primer de carrera vaig estudiar primer d’enginyeria industrial allà i en segon vaig vindre a València a fer agrònoms. Quan ens vam acomiadar vaig tindre la sensació de què agafaven un tren diferent i que a partir d’eixe moment es refredarien les relacions, com va passar.

 Alguna bogeria de joventut, algun capritx?

Un dia anant en un cotxe volíem agafar les corbes posant el cotxe a dues rodes, fent el burro, després d’una festa major.

La primera ocupació no sempre s’associa a la trajectòria posterior. Quin és el seu cas?

Totes les ocupacions estaven lligades, en cinqué de carrera vaig fer una espècie de màster de tecnologia d’aliments, a continuació vaig fer en el mateix lloc la tesi doctoral i comencí a donar classes. Tots els treballs estaven enganxats, fins que vaig deixar la Politècnica i vaig aprovar l’oposició d’ensenyament mitjà. No hi ha un tall, el vaig decidir jo, tenia problemes polítics, però vaig decidir fer l’oposició, la vaig guanyar i vaig dir adéu.

Alguna reflexió sobre l’eixida de la casa paterna-materna.

Per a mi deixar la casa dels meus va ser als onze anys, de l’internat al col·legi major i després la carrera, jo estava molt desvinculat a eixe nivell. Casar-me no canviava massa. Encara que sempre he anat a l’estiu, al nadal i per Pasqua fins que els meus pares van faltar. Des d’una edat primerenca ja estava buscant-me la vida. Quan em casí portava 15 anys fora de casa, no tot l’any però uns deu mesos sí.

Guarda relació amb les amistats juvenils?

No, molt poca, no és fàcil. Estem molt a 450 quilòmetres, jo vaig poc ara i jo no sóc una persona que cuide massa les seues relacions. Em sap mal, però no les cuide prou. La meua dona crida a les amigues, però jo no ho faig.

Comente breument què significa per a vosté, en la seua vida adulta, la família.

Una cosa molt important, li dedique molt de temps. La meua néta, els meus fills i la meua dona tot el món de la família és un element fonamental. La meua dona és molt familiar i jo li dedique tot el temps que puc, més que a cap altra cosa.

Com sol utilitzar el temps lliure?

Quan puc me vaig a la muntanya, a caminar, o en la bicicleta, molt esporàdicament. I després, la família, l’hort i la neta.

Hi ha qui imagina un retir d’alguna manera especial, potser viure en camp o viatjar. S’ha plantejat la qüestió?

Jo crec que per a mi serà una continuïtat, vull continuar fent les coses normals que faig ara, amb més de temps. No m’interessa fer un tall. Continuaré viatjant, ampliaré les coses que faig en el temps lliure. Jo ho veig així, com el meu àmbit és la política encara que estiga jubilat podria assistir a reunions o coses així, no hi haurà tanta diferència. El treball em produeix satisfacció, abaixaré el to en algunes coses, pujaré en altres, però no veig un tall. Per a mi el treball no és un càstig ferotge al qual estat condemnat, és una cosa que m’agrada. M’esgota, acabe fins al gorro, però a la vegada t’agrada. El que haurem de fer serà abaixar el to en unes coses i el pujarem en altres.

Alguna reflexió per als veïns del barri de Patraix.

Hem de fer barri, el barri és un element molt important, crec que era Tierno Galván qui deia que era una segona casa, jo crec que és molt important tindre una segona casa molt acollidora, El barri de Patraix és un barri que pot ser-ho, que ho està sent, i crec que tots hem de treballar perquè continue sent-ho.

Back To Top